Convertir-se en pares és possiblement una oportunitat única per a iniciar un procés de creixement personal. Podríem considerar la paternitat com a un dels oficis més sagrats des de l'inici dels temps, un ofici, en el qual ser aprenent amb consciència és la màxima aspiració. Els grans mestres per aquest aprenentatge seran els nostres fills i la nostra veu interior, aquella que gairebé no escoltem en la quotidianitat estressada de les nostres vides, i amb la que caldria aprendre a contactar.
En la nostra societat els pares ens podem sentir moltes vegades sols i confosos entre tants llibres i especialistes que semblen tenir raó, però que poden resultar contradictoris.
I és que els nens desperten totes les nostres emocions, tant les de llum : l'amor, l'entrega, la paciència, l¡alegria, etc, com de l'ombra : la ràbia continguda o esclatada, la intolerància, la impaciència, la crueltat, el perfeccionisme exagerat, les manies obsessives, la fredor i la sequedat de cor, etc.
Tots els pares volem fer-ho bé però sovint repetim esquemes que nosaltres mateixos havíem criticat i sovint ens falten recursos . Es fa necessari connectar-nos amb els nostres propis desigs i recursos i buscar actituds més creatives que ens acostin als nostres fills. A vegades no és suficient amb saber que estimem als nostres fills, hem d'aprendre a comunicar-nos amb ells amb amor, a parlar amb ells sense crítiques, sermons, càstigs, amenaces i xantatges, perquè podem produir que ens desafiïn, ens ignorin, o que nosaltres mateixos causem algun dany en la seva autoestima i els seus sentiments.
Per a poder viure aquesta etapa de relació amb els fills amb atenció i riquesa els pares hauríem de recuperar un recurs natural en tot ésser viu i que hem perdut en l'activitat estressant de les nostres vides. La meditació. Hauríem d'aprendre a parar, a relaxar-nos i a recrear el silenci per a despertar l'observador imparcial i trobar així, respostes en el més intern del nostre ser, el guía intern, l'esperit.
Moltes vegades es diu que és millor la qualitat que la quantitat de presència i contacte amb els fills, però, tots sabem el difícil que és donar qualitat després d'un dia esgotador de treball i de múltiples problemes en el nostre cap. Per a poder tenir aquests encontres de qualitat amb ells haurem d'aprendre a tenir una actitud reflexiva que ens ajudi a viure en l'aquí i en l'ara del moment, hem d'aprendre a no tenir el focus del nostre pensament en preocupacions o assumptes del passat o del futur, i així poder estar realment oberts a l'encontre , a l'escolta i a les necessitats del nostre fill.
I això facilitarà la comunicació a través de les paraules sense crítica, sermons i amenaces i a través del contacte subtil de l'ànima.
El regal exquisit que porten els nostres fills és l'obertura del cor, amb ella es desperta la compassió, l'entrega, la tendresa i la confiança, reneix el nostre nen intern amb ganes de riure i jugar, se sent el patiment de l'altre i això ens humanitza, t'apropa a la resta d'humans. Ja no hi ha un sol jo ni un tu, sinó un nosaltres. I aquest regal , què és potser, el pa que porten sota el braç podem no estar oberts a rebre-ho quan estem rígids i preocupats en els nostres problemes, preocupacions i o pel.lícula pròpia.
La família pot ser vista com a una escola de creixement on les crisi poden convertir-se en una oportunitat única d'un encontre més profund, on els seus membres ham escollit ser companys en el camí de la vida. I així el sentit més sagrat de la família potser sigui, senzillament, ajudar-nos a fer camí, aprendre, prendre consciència i obrir el nostre cor.
Tot això ens porta a sentir que la via del cor amb al via del silenci són dos camins units que donen llum en moments de conflicte, de dubte i de crisi amb el nostres fills.